Siracusa vol una Estació Marítima en un gran moll, que prèviament serà ampliat, situat en una cèntrica posició respecte del port gran, a la baia, i de la ciutat amb els seus dos centres, d’històric a Ortigia i l’actual a terra ferma.

Se situarà al centre del moll i per tant totalment exempt i allunyat de qualsevol altra construcció.

Això li dóna un caràcter d’edifici independent, d’edifici instrument, singular, artefacte, abstracte i centre d’atracció.

La proposta vol donar resposta a tot allò, a l’excepcionalitat en tots als seus paràmetres a les possibilitats expressives a que això convida però de manera que el què acabem d’afirmar no provoqui com a efecte col·lateral una alteració excessiva del perfil de la ciutat.

Una ocasió arquitectònica com aquesta no deu desaprofitar-se, però s’ha d’evitar que una falta de contenció, de mesura i un excés d’entusiasme naïf converteix aquesta oportunitat en un despropòsit urbà.

L’edifici, allunyat del context, serà independent i abstracte amb l’oportuna carga d’expressivitat per a convertir-ho en identificable.

La construcció és apaïsada, lligada a la superfície del moll i al perímetre edificable i amb la presència de formes triangulars tant en la configuració de la extensa planta baixa com al tractament paissatjístic de la gran plaça superior que recupera, amb millors vistes per la seva major alçada, la superfície lliure ocupada por l’edifici.

Totes aquestes consideracions formals són les que permeten implantar amb comoditat i intenció tot el programa previst.

Es persegueix una complexitat de gestos en el marc d’una idea general comprensible, amb l’esperança d’arribar així una certa condició d’intemporalitat necessària per a suportar el pas del temps.