L'Obra Social de la "Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears" va programar la conversió de l'antic edifici-asil "Amparo de Santa Lucía" en Museu.

L'edifici es composava de dos sectors. El primer, construït per l'arquitecte Domènech i Estepà entre 1904 i 1909, és fàcilment identificable en el conjunt de l'obra. L’altre, dels anys 40, a la zona adjacent a la de Domènech i Estepà que era la menys recuperable a causa de les petites dimensions i disposició dels espais que ho composaven. Aquí es va realitzar la substitució total del volum construït, la qual cosa va permetre arribar, amb la nova obra, a tres objectius primordials simultàniament:

1. Claredat i folga a la distribució interior de l'edifici. Condició imprescindible en un local d'aquest tipus.
2. Imatge exterior novedosa i rotunda molt convenient per a un edifici de recent incorporació al seu paper públic.
3. Transparència de l'edifici a la zona central, que fa possible el trasllat de les qualitats de l'exterior Sud a l'interior de l'edifici i com a conseqüència a l'accés principal orientat a Nord.

Per un altre costat, podem resumir afirmant que la totalitat de l'edifici es composa d'una successió de sales diàfanes, de considerables dimensions, relacionades, totes elles, amb el vestíbul central de gran alçada i els jardins situats al Sud del solar.